Evidentment, el gran dubte està en la conveniència o no de passar per l’Iran. Si el viatge comencés avui segurament ens buscaríem uns passaports veneçolans al mercat negre i arrossegaríem una mica el nostre accent castellà, ja que dubtem que la tonteria amb els bolis del Barça (que tant bé funciona en la gran majoria de les ocasions) relaxes les suspicàcies frontereres.
Ara bé, pot ser que el proper dia 20 de juliol (objectiu teòric d’arribada a la frontera turco-iraní, a Bazargan) les coses s’hagin relaxat. Ens sabria greu perdre’ns l’Iran, que segons molts participants d’edicions anteriors amb els que hem parlat és una de les millors parts del recorregut, un lloc magnífic del que et cauen els tòpics a terra pocs minuts després de creuar la frontera. En aquest aspecte, recomanem la crònica que en van fer el Sergio i l’Alberto en el seu Mongol Rally del 2010, també en un Fiat Seicento.
L’alternativa a l’Iran és creuar Geòrgia i Azerbaijan i embarcar a Bakú en un ferry que creui el Mar Caspi. Tot i obrir la possibilitat de visitar el decrèpit museu de Stalin a Gori o ficar la mà en volcans de fang azerbaidjanesos (gentilici correcte, ho juro), la línia Bakú – Turkmenbasi no és de Transmediterranea. Es tracta de vaixells de càrrega que surten un cop plens (i no sota horari), i amb un cost aleatori. Aquesta web de turisme d’Azerbaijan és força eloqüent al respecte.
A més a més, l’opció ferry suposaria de mitja un increment de despeses d’aproximadament 200 €, a més a més d’endarrerir 2 ó 3 dies el calendari.
Per desgràcia no hem trobat masses 'Caspian Sea Monsters' en venda als Clasificados de La Vanguardia.
