Alguna cosa semblant a un epíleg

I ens van fer la foto al podi, amb el foulard de seda mongol en senyal de respecte (?) i el vodka destil·lat de llet en senyal de purificació (??). I amb una barreja de tristor i alleugeriment (començàvem a entrar en estat paranoic a la que el cotxe feia un soroll nou)  vam entregar el Fresnel. 

17 països, 12.719 km de comptador*, 32 dies, 670.9 litres de gasolina, 1 vaixell, 4 amortidors posteriors, 0 punxades (zero!!!), 0 litres d’oli, 0 litres de refrigerant, 6 llaunes de camping gas, incomptables nits d’acampada, comptables dutxes, contrastos bestials, paisatges espectaculars, rius profunds, hospitalitat infinita i nous amics.

El trajecte no hauria estat el mateix sense la gent amb la que hem viatjat. El Dani i la Daiva en el seu Peugeot 206 en els primers quilòmetres, L’Edu i la Sylvie amb el seu Seicento blau, la Injection Family (el Javier, l’Amparo, l’Andrés i el Sergio amb la seva ambulància-doraemon que, malauradament, va deixar de funcionar a pocs quilòmetres de la frontera mongola), les noies d’Ambulanbator i la seva ambulància-camper madrilenya.

I els darrer 10 dies el nostre convoi espontani però naturalment sòlid (d’aquelles coses que, sense parlar-ne, succeeixen) del Rob i la Kate en el pobre Fiat Punto (nota mental: mai de la vida tingueu un Punto de primera generació) i el Kenson i l’Arthur en l’absurdament fiable Toyota Yaris de 998 cm3 (nota mental: un Yaris, sí). I una multitud de gent amb qui ens hem creuat o amb qui hem acampat de manera menys constant però que generaven situacions interessants cada dia.

Finalment, gràcies a tothom que ens ha ajudat a posar en marxa el projecte, tant als patrocinadors que ens van ajudar a disposar d’un cotxe que posar en marxa el dia 13 de juliol com als particulars que amb la compra de samarretes van permetre recaptar (de moment) quasi 500 € que ja hem repartit a parts iguals entre l’ONG que promocionava The Adventurist i l’entitat que nosaltres vam escollir, Amnistia Internacional.

I com deien al Flying Circus, And now, for something completely different.

*creiem que son més, ja que el diàmetre dels pneumàtics diferent a l’original, generava cert error de lectura

Mongòlia: Dia 8. Arvaykheer - ...ULAN BATOR!

Ens vam llevar enmig d’una base militar en desús. Coses de plantar la tenda quan ja és fosc. En principi, era la darrera vegada que acampàvem. En principi, era la darrera vegada que fregàvem els plats del sopar comunitari de la nit anterior amb aigua de riu marró. En principi, quedaven 400 km d’asfalt “dolent” que eren pur tràmit. Sempre posàvem el “en principi” o “si tot va be” al principi de les afirmacions, ja que más sabe el diablo por viejo que mojado se levanta.

A la sortida de les ciutats mongoles sempre hi ha una espècie de peatge amb barrera en el que s’ha de pagar entre 1000 i 1500 tugrus (entre 0,5 i 1 €) per a que un senyor amb una acreditació feta amb paintbrush t’obri.  El primer que ens vàrem trobar ens va dir que era una “road tax”, el que suposava o be la culminació de la ironia mongola o una estranya afició per els conceptes contadictoris. En aquesta ocasió la pista que ens permetia reincorporar del lloc d’acampada passava just per darrere la barrera per a entrar a la carretera pocs metres més endavant. Un ‘no vull pagar’ però més justificat: la carretera asfaltada, recta fins l’horitzó, ens obsequiava sense avisar amb forats de 5 per 4 metres que destrossarien qualsevol utilitari italià fabricat a Polònia sense amortidors posteriors.

Aquesta manca d’amortidors funcionals a l’eix posterior feia el cotxe força inconduible quan es creuaven irregularitats. El que l’eix de davant superava amb normalitat suposava una alarmant oscil·lació en alçada del cul del Fresnel. Controlable en línia recta i fins a 80 km/h. Ara, aquest mateix efecte conjuntament amb una megairregularitat de la carretera ens va provocar un turboboost en tota regla a només 20 km d’acabar el Mongol Rally. Vam perdre 20 kg en 0,4 segons del susto.

En 6-7h, sense fang, sense rius, sense pedres, vam arribar a Ulan Bator. Buscàvem com a desesperats el cartell que delimitava l’inici del terme municipal per a fer un photocall en tota regla, però no el vam saber trobar. L’organització tenia llogat una espècie d’hotel destartal·lat al centre de la ciutat on hi havia un podi per a fer-se una foto, i un espai on s’aparquen els cotxes que anaven arribant després de passar per una oficina on oficialment el propietari cedeix el vehicle a l’ONG que el vendrà (sencer o a peces) i en perd les claus a canvi d’uns papers que justifiquen davant els serveis duaners haver entrat en un cotxe de propietat i sortir en avió. Com que aquesta oficina era oberta fins les 18h i ja era aquesta hora, vam decidir entregar el cotxe l’endemà i aprofitar aquell vespre per buidar-lo i deixar-hi només les coses que no tornaven a Barcelona. Així doncs, el dia 15/08/2012, un mes després de l’acte oficial de sortida a la República txeca, érem a Ulan Bator.