Entrar al Turkmenistan és com entrar en una discoteca: has d'estar a la llista, i no portar bambes.
Així doncs, la primera despesa visística (de visat) ha estat pagar 'n' euros a una empresa anglesa (que explícitament es diu "The Visa Machine") que ens farà estar en la llista que els funcionaris de fronteres del Turkmenistan tenen i mitjançant la qual autoritzen als estrangers a comprar o no visats per a accedir al país. És a dir, no hem comprat un visat, sinó que hem comprat la possibilitat d'estar en una llista que ens permetrà comprar un visat.
Tot plegat genera una encantadora sensació d'aleatorietat. Més encara quan llegim que l'antic president de Turkmenistan va prohibir el tabac quan ell va deixar de fumar. I que va canviar el nom dels mesos de gener i abril pel seu nom i el de la seva mare, respectivament. I que es va fer fer moltes estàtues d'or massís per que 'era el que el poble volia'.
És a dir, la robustesa institucional necessària en la duana del port de Turkmenbasi després de creuar el Caspi i sense possibilitat de girar cua per terra.
