El monstre del Mar Caspi

El vaixell que comunica Bakú amb Turkmenbashi creuant el Mar Caspi és un peinidias kafkià. Tretze hores de navegació per al que no estàvem preparats per culpa de les presses de les hores anteriors: ni teníem prou aigua ni menjar. El vaixell no és un creuer de plaer, ja que  és un vaixell de càrrega amb camioners turcs i peces rovellades que surt només quan està carregat. En aquest sentit, els 6 dies que portava al sol de Bakú havien convertit els camarots (per cert, sorprenentment acceptables) en forns inhabitables.

Bidons amb aigua bruta.

Per sort, vam coincidir amb les ambulàncies dels equips Injection Family i Ambulanbator, i amb el Seicento de l’Edu i la Sylvie, amb qui vam fer pinya i vam compartir menjar i aigua en un sopar a la coberta del vaixell. Tot un luxe.

Avís!

La calor feia impossible dormir als camarots, així que tothom es va tirar pel terra de la coberta bruta de sal i pipes a esperar que el sol ens despertés a prop de la costa est del Mar Caspi. Tot i això, no va ser fins les 16h que el vaixell va decidir fondejar davant Turkmenbashi, però sense atracar. Aparentment, el vent i la manca de remolcadors impossibilitaven la maniobra. Dues hores més tard, el vaixell va entrar a port, amb molt més vent i amb dos remolcadors. És a dir, es va destapar que el capità estava de ressaca després de ballar tota la nit amb alguns dels passatgers. Alguna.

Esmorzar i barraquisme.

 Fondejant amb turcs idem.

A les 18 h descarregàvem el Seicento del purgatori de CO, NOx i partícules que era la bodega del vaixell, ja que els camioners havien decidit dormir la nit anterior als seus camions amb els motors en marxa per a tenir aire fred. Els felicitem, fills. Començava el desembarcament etern al control fronterer de Turkmenbashi.

Azerbaijan: socorro

El que pensàvem fer en 6 hores es van convertir en 13: punt fronterer ineficient, policies corruptes i carreteres infectes.

Després de necessitar una hora per a sortir de Tbilisi mitjançant una carretera radial inacabada (que posteriorment ha resultat ser l’antiga carretera militar, amb uns forats que s’empassarien un Pegaso de tres eixos), la frontera entre Geòrgia i Azerbaijan denota la particularitat cultural georgiana. Els azerbaidjanesos són d’arrel otomana, amb llengua i cultura propera a la turca, i Geòrgia resulta una illa estranya al Caucas. En aquest sentit, la frontera entre Geòrgia i Azerbaijan va ser menys agradable que la Georgiana. De les tres finestretes per les que passar, dues van ser ràpides, i la tercera ens van fer esperar 40 minuts a que el seu funcionari acabés de fer la migdiada.

Entrats a l’Azerbaijan, tot van ser facilitats: la policia ens va parar dues vegades sota falses acusacions de excés de velocitat. La primera va acabar amb un suborn de 30 € al policia que amenaçava amb quedar-se la documentació del cotxe i els carnets de conduir. La segona, després d’una conversa intensa sobre el Barça, va morir per desgast i va acabar en res. En qualsevol cas, la policia va esdevenir el pitjor dels perills. Sumat a tot això, la carretera que el mapa marcava com a principal estava completament en obres, el que va allargar l’arribada a Bakú en 56 anys, cansats, cabrejats, i sense visat per a intentar pujar l’endemà al vaixell direcció Turkmenbashi, al Turkmenistan.

Per sort, aquell mateix vespre ens varem trobar a dos equips espanyols en la mateixa situació: era dilluns i l’ambaixada només obria dilluns i divendres. Tot i això, l’acumulació de feina per culpa del Mongol Rally  una petita possibilitat que obris l’endemà, per algun motiu desconegut. I així va ser, i el dimarts es va convertir en una jornada maratoniana per a entretenir l’ajudant del cònsol mentre pagàvem el visat en un banc per tal de fer-li arribar el rebut en mà. Dos taxis amb el sentit de l’orientació al cul després  ens trobàvem a l’ambaixada de Turkmenistan a Bakú amb tots els papers en regla. Problema resolt. Ara faltava arribar al port (Bakú és un infern per a circular en cotxe) i que existís un vaixell.

Visat en mà, vam córrer cap al port amb l’ambulància de la Injection Family. A les seves portes se’ns va informar que no era possible agafar el vaixell d’aquella tarda, però que en 3 ó 4 dies en sortiria un altre. Inacceptable. Així que, conjuntament amb dos equips anglesos més, vam acampar davant el guarda del port per a fer lobby.

Quatre hores i infinites converses persistents després, se’ns va informar que un grup de persones ja embarcades en el vaixell d’aquella mateixa tarda no podien viatjar per no disposar de visat (que nosaltres havíem aconseguit pel matí) en regla, i sis hores més tard (cap a les 18) pujàvem al vaixell de càrrega direcció Turkmenistan. Encara no sabíem el que ens esperaria.

The New Georgia

La entrada a Geòrgia no va portar cap problema: no requereix visat, la carta verda de l’assegurança és vàlida i el guarda de fronteres va voler firmar el cotxe: “Welcome to Georgia”. La circulació és caòtica: els primers moments cal circular amb els quatre ulls per a evitar vaques, oques i cotxes d’alta gama. Si Turquia ens semblava complicat, a mesura que es guanya longitud (de 'latitud i longitud') el caos circulatori creix.

Ens vam trobar a Batumi (segons predica un poster de Donald Trump al bell mig del carrer, la millor ciutat del Món d’aquí cinc anys) cap al vespre, i tot avançant la nit ens va atrapar 20 km més tard, en un poble turístic de la costa del Mar Negre. El primer hotel que ens vam trobar s’anunciava amb un poster de merda sense llum que penjava d’un balcó. El Black Sea hotel era un “hotel” familiar, on s’hi allotjaven majoritàriament gent de la capital que passava dies a la costa. Només arribar, tres amics propers a la família que regenta l’hotel  ens van convidar a sopar. Així doncs, vam fer el que sempre és recomenable: pujar a un Volvo de quillo amb tres desconeguts amb mal aspecte. A Geòrgia.

Llavors va passar el que acostuma a passar a Geòrgia: la taula es va començar a omplir de menjar, cervesa, i vodka, amb el recorrent ritual del brindis per a celebrades varies causes, com per exemple els pares fundadors del cristianisme ortodox georgià o les pàtries respectives, indefinides per la banda UE.
Un cop l’ampolla de vodka (i cervesa) era buida, ens van convidar a tot, vam caminar pel passeig marítim cap a l’hotel, vam jugar amb escopetes de fira amb un ex-agent del KGB i vam anar a dormir. Realment Geòrgia val la pena per la seva gent (i no per la seva circulació viària).

L’endemà, 400 km que en van semblar 800 cap a Tbilisi, on el casc antic segueix sent el més encantador (per què està destrossat) del Caucas. Vam dormir a casa la senyora Dodo en una habitació gegant per tal de dilluns poder posar-nos en marxa a les 5 del matí i arribar cap a les 12h per a fer el visat de Turkmenistan a Bakú.