La entrada a Geòrgia no va portar cap problema: no requereix visat, la carta verda de l’assegurança és vàlida i el guarda de fronteres va voler firmar el cotxe: “Welcome to Georgia”. La circulació és caòtica: els primers moments cal circular amb els quatre ulls per a evitar vaques, oques i cotxes d’alta gama. Si Turquia ens semblava complicat, a mesura que es guanya longitud (de 'latitud i longitud') el caos circulatori creix.
Ens vam trobar a Batumi (segons predica un poster de Donald Trump al bell mig del carrer, la millor ciutat del Món d’aquí cinc anys) cap al vespre, i tot avançant la nit ens va atrapar 20 km més tard, en un poble turístic de la costa del Mar Negre. El primer hotel que ens vam trobar s’anunciava amb un poster de merda sense llum que penjava d’un balcó. El Black Sea hotel era un “hotel” familiar, on s’hi allotjaven majoritàriament gent de la capital que passava dies a la costa. Només arribar, tres amics propers a la família que regenta l’hotel ens van convidar a sopar. Així doncs, vam fer el que sempre és recomenable: pujar a un Volvo de quillo amb tres desconeguts amb mal aspecte. A Geòrgia.
Llavors va passar el que acostuma a passar a Geòrgia: la taula es va començar a omplir de menjar, cervesa, i vodka, amb el recorrent ritual del brindis per a celebrades varies causes, com per exemple els pares fundadors del cristianisme ortodox georgià o les pàtries respectives, indefinides per la banda UE.
Un cop l’ampolla de vodka (i cervesa) era buida, ens van convidar a tot, vam caminar pel passeig marítim cap a l’hotel, vam jugar amb escopetes de fira amb un ex-agent del KGB i vam anar a dormir. Realment Geòrgia val la pena per la seva gent (i no per la seva circulació viària).
L’endemà, 400 km que en van semblar 800 cap a Tbilisi, on el casc antic segueix sent el més encantador (per què està destrossat) del Caucas. Vam dormir a casa la senyora Dodo en una habitació gegant per tal de dilluns poder posar-nos en marxa a les 5 del matí i arribar cap a les 12h per a fer el visat de Turkmenistan a Bakú.
Bueno, un volvo de quillo es millor que un saxo de quillo. A nivell seguretat, vull dir, per a carreteres georgianes...
ResponEliminaUna abraçada