Azerbaijan: socorro

El que pensàvem fer en 6 hores es van convertir en 13: punt fronterer ineficient, policies corruptes i carreteres infectes.

Després de necessitar una hora per a sortir de Tbilisi mitjançant una carretera radial inacabada (que posteriorment ha resultat ser l’antiga carretera militar, amb uns forats que s’empassarien un Pegaso de tres eixos), la frontera entre Geòrgia i Azerbaijan denota la particularitat cultural georgiana. Els azerbaidjanesos són d’arrel otomana, amb llengua i cultura propera a la turca, i Geòrgia resulta una illa estranya al Caucas. En aquest sentit, la frontera entre Geòrgia i Azerbaijan va ser menys agradable que la Georgiana. De les tres finestretes per les que passar, dues van ser ràpides, i la tercera ens van fer esperar 40 minuts a que el seu funcionari acabés de fer la migdiada.

Entrats a l’Azerbaijan, tot van ser facilitats: la policia ens va parar dues vegades sota falses acusacions de excés de velocitat. La primera va acabar amb un suborn de 30 € al policia que amenaçava amb quedar-se la documentació del cotxe i els carnets de conduir. La segona, després d’una conversa intensa sobre el Barça, va morir per desgast i va acabar en res. En qualsevol cas, la policia va esdevenir el pitjor dels perills. Sumat a tot això, la carretera que el mapa marcava com a principal estava completament en obres, el que va allargar l’arribada a Bakú en 56 anys, cansats, cabrejats, i sense visat per a intentar pujar l’endemà al vaixell direcció Turkmenbashi, al Turkmenistan.

Per sort, aquell mateix vespre ens varem trobar a dos equips espanyols en la mateixa situació: era dilluns i l’ambaixada només obria dilluns i divendres. Tot i això, l’acumulació de feina per culpa del Mongol Rally  una petita possibilitat que obris l’endemà, per algun motiu desconegut. I així va ser, i el dimarts es va convertir en una jornada maratoniana per a entretenir l’ajudant del cònsol mentre pagàvem el visat en un banc per tal de fer-li arribar el rebut en mà. Dos taxis amb el sentit de l’orientació al cul després  ens trobàvem a l’ambaixada de Turkmenistan a Bakú amb tots els papers en regla. Problema resolt. Ara faltava arribar al port (Bakú és un infern per a circular en cotxe) i que existís un vaixell.

Visat en mà, vam córrer cap al port amb l’ambulància de la Injection Family. A les seves portes se’ns va informar que no era possible agafar el vaixell d’aquella tarda, però que en 3 ó 4 dies en sortiria un altre. Inacceptable. Així que, conjuntament amb dos equips anglesos més, vam acampar davant el guarda del port per a fer lobby.

Quatre hores i infinites converses persistents després, se’ns va informar que un grup de persones ja embarcades en el vaixell d’aquella mateixa tarda no podien viatjar per no disposar de visat (que nosaltres havíem aconseguit pel matí) en regla, i sis hores més tard (cap a les 18) pujàvem al vaixell de càrrega direcció Turkmenistan. Encara no sabíem el que ens esperaria.