La frontera amb Turquia ja no presagiava grans moments. Després d’una ginkama per a obtenir el visat (que ens compra in-situ a la frontera), i ser (lúdicament) fotografiats pels guardes fronterers, vam llençar-nos autopista avall cap a Istanbul. En arribar al peatge i no entendre res del sistema de pagament, durant una maniobra de canvi de carril vam ballar un tango salvatge sobre uns guarda carrils col•lapsables que van abonyegar el protector de carter. Dues conclusions: a) sort que portàvem protector de càrter (gràcies, Gurri i Aixalà!) per a les temibles pistes mongoles i les temibles autopistes turques; i b) el bony va generar un tacte aspre al cotxe, com si Anthony and the Johnsons passessin a ser Joaquin Sabina amb ressaca. Vam decidir que, com que no era greu , intentaríem acampar en un càmping a prop d’Istanbul i ens ho miraríem amb calma.
Dos-cents quilòmetres més tard, no vam trobar un càmping. De fet, en preguntar “càmping”, ens van adreçar a un camp militar custodiat per senyors amb metralletes, indici no suficient per a evitar preguntar a un amable senyor de caqui amb kalashnikov que ens va confirmar que no, no era La Ballena Alegre). Esmaperduts, ens vam ficar en una batalla de quàdriques per a creuar el pont del Bòsfor. Dues hores i mitja més tard, amb dos anys menys de vida per davant (¡viva PM10! El parc mòbil de camions turcs és Euro-3) i havent avançat 5 km, ens trobàvem a la banda d’Àsia, tard de nit, sense càmpings a la vista, sense mapes ni GPS amb cartografia. Les nostres esperances no van millorar en agafar la primera sortida per a buscar un hotel: ens trobàvem al costat del circuit de F1 d’Istanbul Park, on no hi ha literalment res si el circuit no genera activitat (a part de curses il•legals de cotxes tunejats en les enormes avingudes buides d’accés al circuit).
Desesperats, vam parar en una benzinera BP oberta 24h, per a preguntar al senyor de guàrdia si coneixia un hotel proper. Ens va dir que sí, que el més barat valia 100 € la nit, i vam fer cara d’espanyols (pobres). Mentre parlàvem amb l’encarregat, el Jason Bourne que portem a dins va analitzar el lloc, i va veure que la benzinera disposava de dues explanades ‘netes’. Així que vam treure la tenda de càmping del portaequipatges, la vam assenyalar per a acte seguit assenyalar l’ explanada, que quedava a la vista del seu garito d’oficina. Hi va estar d’acord, amb la condició de que aixequéssim el campament abans de les 7 del matí. Mitjançant 10 € l’home va acabar de convèncer i ens vam assegurar certa vigilància nocturna. Res ens venia més de gust que passar la nit en una benzinera BP.
Conversa de rigor sobre Messi i Barça mediante, ens van convidar a te, vam parlar de geopolítica i macroeconomia amb uns senyors que només sabien turc (va definir el canvi de govern de França com a “fiki-fiki” Sarkozy, essent “fiki-fiki” una onomatopeia similar a l’equivalent catalana). Posteriorment vam anar a dormir sobre un llit de pedres, amb un gos pollós d’estació de servei vigilant. Per la nit, el reg automàtic es va encendre just sobre la nostre tenda per a elevar el nivell d’humitat del lloc del 97% al 99,9%.
A les 6:30 aixecàvem el campament, però sense carregar el cotxe: havíem que ocupar-nos de l’efecte Joaquin Sabina. Així doncs, i davant l’al•lucinada mirada del nostre amic gasoliner, vàrem desmuntar el protector de càrter, el vam redreçar a cops de martell (òsties quirúrgiques), el vam tornar a muntar, i Anthony and the Johnsons va tornar a aparèixer: el Fresnel tornava a ser el de sempre, fresc com una rosa.
Així doncs, i després d’haver posat benzina a 1,8 €/l, vam enfilar cap a Samsun via Ankara en el primer dia de Ramadà.
