Ens vam llevar enmig d’una base militar en desús. Coses de
plantar la tenda quan ja és fosc. En principi, era la darrera vegada que acampàvem.
En principi, era la darrera vegada que fregàvem els plats del sopar comunitari
de la nit anterior amb aigua de riu marró. En principi, quedaven 400 km d’asfalt
“dolent” que eren pur tràmit. Sempre posàvem el “en principi” o “si tot va be”
al principi de les afirmacions, ja que más
sabe el diablo por viejo que mojado se levanta.
A la sortida de les ciutats mongoles sempre hi ha una
espècie de peatge amb barrera en el que s’ha de pagar entre 1000 i 1500 tugrus (entre
0,5 i 1 €) per a que un senyor amb una acreditació feta amb paintbrush t’obri. El primer que ens vàrem trobar ens va dir que
era una “road tax”, el que suposava o be la culminació de la ironia mongola o
una estranya afició per els conceptes contadictoris. En aquesta ocasió la pista que ens permetia
reincorporar del lloc d’acampada passava just per darrere la barrera per a
entrar a la carretera pocs metres més endavant. Un ‘no vull pagar’ però més
justificat: la carretera asfaltada, recta fins l’horitzó, ens obsequiava sense
avisar amb forats de 5 per 4 metres que destrossarien qualsevol utilitari
italià fabricat a Polònia sense amortidors posteriors.
Aquesta manca d’amortidors funcionals a l’eix posterior feia
el cotxe força inconduible quan es creuaven irregularitats. El que l’eix de
davant superava amb normalitat suposava una alarmant oscil·lació en alçada del
cul del Fresnel. Controlable en línia recta i fins a 80 km/h. Ara, aquest
mateix efecte conjuntament amb una megairregularitat
de la carretera ens va provocar un turboboost
en tota regla a només 20 km d’acabar el Mongol Rally. Vam perdre 20 kg en 0,4
segons del susto.
En 6-7h, sense fang, sense rius, sense pedres, vam arribar a
Ulan Bator. Buscàvem com a desesperats el cartell que delimitava l’inici del
terme municipal per a fer un photocall en tota regla, però no el vam saber
trobar. L’organització tenia llogat una espècie d’hotel destartal·lat al centre
de la ciutat on hi havia un podi per a fer-se una foto, i un espai on s’aparquen
els cotxes que anaven arribant després de passar per una oficina on oficialment
el propietari cedeix el vehicle a l’ONG que el vendrà (sencer o a peces) i en
perd les claus a canvi d’uns papers que justifiquen davant els serveis duaners haver
entrat en un cotxe de propietat i sortir en avió. Com que aquesta oficina era
oberta fins les 18h i ja era aquesta hora, vam decidir entregar el cotxe l’endemà
i aprofitar aquell vespre per buidar-lo i deixar-hi només les coses que no
tornaven a Barcelona. Així doncs, el dia 15/08/2012, un mes després de l’acte
oficial de sortida a la República txeca, érem a Ulan Bator.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada