Uzbekistan: Daewoo Timur

Els guardes fronterers uzbeks eren com Mary Poppins pujada en LSD al costat dels turkmens. Després d’una conversa en francès (?!?) amb un d’ells, el Fresnel va sobrevolar les deformacions que el sud del desert del Kyzylkum provocava a l’asfalt. Bukhara, el que va ser la capital cultural i religiosa de l’Àsia central gràcies a la ruta de la seda (abans de l’arribada dels mongols, els timurs i els russos) és impressionant. El conjunt de mesquites, madrasses i basars (tot i que íntegrament dedicades al turisme) mereixen un parell o tres dies de visites ben explicades. La nostra estada no va superar les 24h (primera dutxa i llit de debò després de 3 nits!), però suficients per a arribar a la conclusió que és un lloc a on tornar-hi amb calma. A més a més, vam coincidir amb un parell d’equips del Mongol Rally més i algun motxil·ler solitari amb qui vam compartir botellón (ampollot?) a la plaça del poble.

Sense pausa, l’endemà vam enfilar cap a Samarcanda, una altra ciutat (farcida d’habitants de la península ibèrica menys Portugal fent turisme) clau en la ruta de la seda que sobretot va convertir-se en ciutat quasi mítica quan Timur, un sanguinari tirà post-Gengis Kahn amb ulleres de pasta, va convertir-la en capital del seu imperi important artistes i arquitectes. Timur degollava innocents però alhora convidava a estrangers a veure el nivell cultural de la seva ciutat, i s’explica que gran part de l’imaginari col·lectiu de Samarcanda com a ciutat màgica prové dels textos que l’espanyol Ruy González de Clavijo va escriure després de ser convidat per Timur.

Pràcticament totes les ciutats uzbeques tenen sempre les mateixes dues estàtues: una de Timur i una altra anomenada “La mare que plora”, en honor als 400.000 soldats uzbeks morts durant la Segona Guerra Mundial. Ordres directes del president Islam Karimov, una altra perla de la zona (antic cap del partit comunista que es passa a dir Partit Democràtic, que guanya les eleccions al 90%, bla bla bla) que –com diu la guia Lonely Planet- almenys no fa posar fotos seves a totes les cantonades. Com a curiositat, la seva filla petita és propietària de molts mitjans de comunicació locals, ex- ambaixadora a Espanya (mentre vivia a Suïssa) i, sobretot sobretot, ídol pop del país: coneguda com a Googoosha, ha gravat videoclips als EUA emulant Lady Gaga.

Sobrevolat Samarcanda, directes a Tashkent per a intentar creuar al Kazahstan en direcció a Almaty. Error: el punt fronterer adient estava tancat, i hem hagut de recular 100 km cap al sud. Tot plegat va servir per a fer nit a Tashkent, ciutat soviètica (amb metro igualment soviètic i fantàstic, cada estació sembla un palau diferent)  que en un dia costa d’assimilar però que de ben segur resulta interessant amb més temps.

A Tashkent teníem l’esperança de reparar el vidre, però és virtualment impossible. El que va fer l’economia planificada fa 40 anys amb els Ladas ha estat replicat pel mercat mitjançant alguna mena de pacte amb corea: només hi ha 4 models de cotxe circulant, i TOTS són Daewoo / Chevrolet. No hi ha altres marques. Cap ni una. Per tant, demanar un parabrises de Fiat Seicento tenia tanta lògica com entrar en un banc de Vaduz disfressat de C3PO i retirar tots els estalvis en zlotys.

Així doncs, avui hem reculat els 100 km i ens hem plantat a la frontera entre l’ Uzbekistan i el Kazakhstan, que ha resultat ser especialment infernal: 3 hores d’espera al cotxe sota un sol de migdia d’estiu. El procediment administratiu resulta poc complex, però el kazakhs deixaven passar els cotxes d’un en un i fins les 16 h no érem a la carretera direcció Shymkent, des d’on escrivim això.

Els darrers tres dies, doncs, hem avançat menys del desitjat. El repte, ara, és creuar el Kazakhstan (“Velkom to ze glorious republic of Kazakhstan!”) en 3 dies, i el dia 5 ó 6 ser a Rússia. Pel camí, el muntanyós est kazakh, la ciutat d’Almaty (l’antiga capital del país, i encara a dia d’avui, ciutat més transcendent que Astana) i la mai prou nuclearment testejada en època soviètica ciutat de Semey.

Quadern de Bitàcora:

Consum energètic: 0,63 kWh/km (6,5 l/100)

Combustible consumit fins al moment: 480 l

Distància recorreguda: 8.134 km (un 58% del total, sense corregir l’error del nou diàmetre dels pneumàtics)

Sorolls: algun de nou, a identificar. El micro-xiulet dels discs és ara una mica més fort, creiem. Però va igual.

Avaries: res de nou respecte el post anterior. Anem revisant la xapa protectora de la boca de combustible que vam fabricar quan la roda es va menjar el protector original de plàstic...