31 de jul. 2012

Les dotze proves del Turkmenistan


Eren les 19h i tots els passatgers del vaixell ens arremolinàvem davant l’edifici duaner de Turkmenbashi. Esperàvem un tràmit de 1h per a poder començar a circular pel país. ¡Insensatos!


El procediment era el següent: en una primera finestreta et donaven un rebut per a anar a pagar 12 dòlars a la segona finestreta, la de caixa, i rebre així un segell al passaport. Un cop pagats els 12 dòlars s’havia de fer cua per a fer una entrevista en una oficina on un funcionari molt amable et preguntava qui eres, on anaves, si t’agradava Julio Iglesias i si t’agrada el seu país, que encara no has pogut trepitjar. Aquest ésser humà traçava la ruta que se li descrivia sobre un paper oficial, que tenia dibuixat el mapa del país i milers de quadradets capaços de rebre segells. De fet, el mapa servia per tal de poder calcular els quilòmetres que l’estranger circularà pel seu territori i compensar preventivament el cost ridícul de la gasolina de 0,2 €/l a preu de sortidor. És a dir, un impost sobre  el combustible per a camioners i freaks, els usuaris típics de visats de trànsit, qui evidentment surten del país amb els jerrycans a rebentar.


Amb el paper del mapa a la mà, començava la gincama dels segells: finestreta per a l’assegurança del cotxe en el seu territori, finestreta per a que el metge diagnostiqui el bon estat de salut només preguntant el nom, finestreta per a que un senyor amb tasca desconeguda estampi un segell desconegut, finestreta per a registrar els passaports i el vehicle en una llibreta de quadres Enri, finestreta per a rebre un rebut de 10 dòlars a pagar a la finestreta de caixa, per a posteriorment retornar amb el rebut de pagat i pagar en efectiu 4 Manats (moneda local) dels que evidentment no disposàvem ja que encara no havíem pogut trepitjar territori de Turkmenistan (i eren les 12 de la nit), finestreta per al control duaner, finestreta amb una senyora molt amable que posava un altre segell desconegut, i finalment finestreta per a pagar el conjunt de rebuts acumulats amb una senyora que no acceptava els bitllets de 100 dòlars que teníem, ja que els considerava massa vells.

Tot això sense aigua, sense dòlars (era la única moneda que s’acceptava, i la Injection Family va fer un rescat, perdó, préstec  a interès molt favorable al sector bancari a un parell d’equips; sort d’ells! Gràcies!) i amb el cansament de Bakú i el vaixell a sobre. Superades  les proves, podíem marxar. Sis hores més tard. A la 1h de la matinada. Decaiguts, les dues ambulàncies i tres cotxes vam decidir acampar en el pàrquing de camions de la pròpia duana, a 10 metres de l’edifici del que ens va costar 6h sortir.



L’endemà vam començar a circular. Després de trobar dòlars per a tornar el préstec en una espècie de Marina d’Or local, el comboi format per dues ambulàncies, un BMW de 20 anys i el nostre sobrecarregat Fresnel es va posar a travessar el desert, rumb a Ashgabat. La carretera era impressionant, dunes i camells, però amb un asfalt tant deformat que era com circular per sobre de la cara de El Hombre Elefante.



Les suspensions se’n van ressentir, tant que l’endemà, fent la revisió del cotxe, vam veure com un dels trapezis  de davant estava a punt de desencaixar-se per manca d’una femella que s’havia desenroscat amb les vibracions. Sort que l’operari de manteniment de l’hotel on ens vam allotjar aquella nit ens va portar a buscar una peça similar, en un trajecte en el seu cotxe on vam estar a punt de morir dues vegades amb música tirolesa i Pitbull de fons (el que hagués restat dignitat a l’informe policial).

No existeixen adjectius per a descriure Ashgabat, més enllà d’incomprensible. La ciutat és una presumpta demostració de poder del règim creat per Saparmurat Niazov, el pare de tots els turkmens (o “Turkmenbashi”) i antic secretari general del Partit Comunista del Turkmenistan, reciclat en Partit Democràtic del Turkmenistan després de la desintegració de la URSS. Destruïda per un terratrèmol l’any 1946, i re-destruïda per motius de planificació, la darrera versió de la capital és un compendi d’edificis de marbre blanc, repartits sobre una trama urbana simètrica traçada amb avingudes paral•leles, i girant al voltant del palau presidencial i les seves cúpules d’or. La ciutat, fantasma, sembla buida de vida, i el nivell d’ampul·lositat és tant gran que, per exemple, les línies de separació dels carrils es marquen amb llums emportats a l’asfalt. La bogeria culmina a les afores de la ciutat, amb una sèrie de monuments absurdament megalòmans i similars a portes estel·lar, entre els que destaca l’Arc de la Neutralitat, una espècie de trípode enorme culminat per una estàtua  daurada de Turkmenbashi que disposa d’un mecanisme que la fa estar sempre encarada al sol.



 El govern actual de Gurbanguly Berdymukhamedov (Niazov va morir l’any 2006), antic ministre de sanitat i d’aspecte sospitosament similar al seu predecessor, sembla tenir un Ministeri de la Paranoia més relaxat, però segueix guardant un culte a la figura de Niazov i a la seva imatge (es poden observar fotos seves per tot arreu) bastant curiós assumint l’estat deplorable de la resta del país.

L’excentricitat ha donat lloc a molts mites sobre must and must not del Turkmenistan que hem pogut comprovar. Així doncs, els cotxes han d’estar nets  per a entrar a Ashgabat, però no aplica als estrangers; els turkmens sí que parlem amb els estrangers quan se’ls requereix pel carrer; no es pot fumar enlloc; no es poden fer fotos dels edificis oficials; hi ha hotels que no accepten estrangers; la senyal de tv es talla a les 11 de la nit (passa a una espècie de publireportatge del país) , igual que els comerços; no hi ha gent pel carrer a partir de les 23h; els telèfons mòbils no funcionen, i es poden comptar les wifils amb els dits d’una mà, la mateixa que compta els hotels de luxe on es troben.




Després del shock d’Ashjabad, les dues ambulàncies i nosaltres vam decidir anar a veure els cràters de gas de Derweze, enmig del desert de Karakum. Cinc hores de carretera en  línia recta però infinitament deformada ens van portar a acampar al costat d’una espècie de cabana-cafe de carretera, des de on a mitja nit ens van portar en un tot-terreny desert endins cap a un dels llocs més estranys en els que hem estat mai: un forat de 200 m de diàmetre i uns 50 m de profunditat en flames. Unes prospectives soviètiques dels anys 70 van rebentar una bossa de gas que van ser incapaços de controlar, i que crema des de llavors. Un desastre mediambiental fantàstic de veure.






Després d’un magnífic sopar amb les dues ambulàncies (havíem comprat provisions en el mercat d’Ashjabad abans de marxar entre els tres equips), dormir al desert, acomiadar-nos de les ambulàncies i aixecar el campament (prèvia mini-reparació del Fresnel), el David volia esquiar a 50ºC. I ho va fer.




Els esquis els va regalar a una espècie d’al·lucinat Merodeador del Desierto que deia ser un guarda que, a canvi, ens va portar a veure un segon crater de gas que desconeixíem. Amb molt bon criteri, vam deixar el Fresnel aparcat sol enmig del desert i vam pujar a la seva Hilux amb matrícula governamental.


Acabat el show desèrtic, el calendari ens obligava a arribar a d’Uzbekistan en 24h. Vistes les carreteres, vam decidir descarregar la baca i baixar una roda de recanvi a la seva posició original, darrere el seient del conductor (ja que el cotxe te dues places i una mampara que separa l’espai de càrrega de l’habitacle; la roda va ancorada a aquesta mampara). I va arribar el moment “et felicito, fill” del dia: en abatre el seient del copilot per a accedir a la ubicació original de la roda, el reposacaps tocava el parabrises. I en recolzar-se al seient abatut per a col·locar la roda a lloc, el parabrises es va esquerdar. Moral per terra, cinta americana al quart superior dret del parabrises, carretera i manta. Fins que trobem una ciutat gran on poder canviar-lo.



El camí cap a l’ Uzbekistan va ser dur per culpa de l’asfalt deformat. Passat Ashjabad, una família que vivia en una granja ens va convidar a menjar i dormir a casa seva quan els vam preguntar si podíem acampar en els seus terrenys. El vespre va ser molt agradable i interessant to t i les limitacions lingüístiques, i el pilaf que ens van servir per sopar boníssim. Destacar que la segona frase del bon home que ens va convidar a sopar va ser que el president ho estava fent molt bé. Obrim parèntesi-semi-demagog-però-es-lo-que-hay, el mateix president que fa fonts espectaculars a Ashjabad i que no porta aigua corrent a les cases particulars, com aquella granja.


L’endemà al matí vam recórrer el darrer tram fins a la frontera uzbeka, unes 12h pràcticament sense aturar-se. Amb la bona sort que ens caracteritza, en arribar físicament a la duana (després d’equivocar-nos en el darrer dels desviaments, on un policia ens va fer veure el nostre error tot perseguint-nos amb les sirenes posades durant 2 km)  un amable militar ens va fer mímica fins a fer-nos entendre que la frontera era tancada de 18h a 9h. Per mitja hora no podem passar! Mentre pensàvem on acampar entre camions que també esperaven, va aparèixer del no-res un cotxe italià que també participava al Mongol Rally. Ens havien vist passar feia 1 km, ens havien perseguit i ens van proposar anar a acampar amb ells al costat d’un riu, ja que tenien el mateix problema. Així doncs, el que pintava com una nit de tràmit al costat d’una duana es va convertir en una agradable acampada al voltant d’un foc compartint batalles.

L’endemà, sense perdre temps, vam recollir el campament, vam fer 2h de gestions (si el guarda de l’entrada ens va preguntar per Julio Iglesias, el de la sortida ens va preguntar únicament...si ens agradava tenir sexe, en general, a la vida, i si portàvem bombes). El Turkmenistan és un país de bojos, amb una gent encantadora, i que ens ha deixat físicament baldats.

Però tres hores més tard érem a la magnífica ciutat de Bukhara, a l’ Uzbekistan prenent una esperada, necessària i merescuda dutxa.


Quadern de Bitàcora:

Consum energètic: 0,58 kWh/km (6 l/100...anem tant a poc a poc...)

Combustible consumit fins al moment: 445,9 l (bé, 25 encara en jerrycan)

Distància recorreguda: 7.334 km (un 52% del total, sense corregir l’error del nou diàmetre dels pneumàtics)

Sorolls: molts, però els coneixem com els nostres fills

Avaries: a) l’esquerda “et felicito fill” del vidre / b) les carreteres i la càrrega han fet treballar molt la suspensió, i la roda posterior dreta  (en ser de perfil 80, i no 70 com l’original) s’ha menjat el plàstic que cobreix el pas de roda. Hem fet una planxa per a protegir la canonada de la boca de combustible à là MacGyver. És a dir, res assignable al Fresnel, tot culpa de decisions nostres (canviar ens pneumàtics, portar un sac de plom al maleter, etc). Per la resta, com un trueno, hoygan.

30 de jul. 2012

El monstre del Mar Caspi





El vaixell que comunica Bakú amb Turkmenbashi creuant el Mar Caspi és un peinidias kafkià. Tretze hores de navegació per al que no estàvem preparats per culpa de les presses de les hores anteriors: ni teníem prou aigua ni menjar. El vaixell no és un creuer de plaer, ja que  és un vaixell de càrrega amb camioners turcs i peces rovellades que surt només quan està carregat. En aquest sentit, els 6 dies que portava al sol de Bakú havien convertit els camarots (per cert, sorprenentment acceptables) en forns inhabitables.

Bidons amb aigua bruta.


Per sort, vam coincidir amb les ambulàncies dels equips Injection Family i Ambulanbator, i amb el Seicento de l’Edu i la Sylvie, amb qui vam fer pinya i vam compartir menjar i aigua en un sopar a la coberta del vaixell. Tot un luxe.

Avís!

La calor feia impossible dormir als camarots, així que tothom es va tirar pel terra de la coberta bruta de sal i pipes a esperar que el sol ens despertés a prop de la costa est del Mar Caspi. Tot i això, no va ser fins les 16h que el vaixell va decidir fondejar davant Turkmenbashi, però sense atracar. Aparentment, el vent i la manca de remolcadors impossibilitaven la maniobra. Dues hores més tard, el vaixell va entrar a port, amb molt més vent i amb dos remolcadors. És a dir, es va destapar que el capità estava de ressaca després de ballar tota la nit amb alguns dels passatgers. Alguna.


Esmorzar i barraquisme.

 Fondejant amb turcs idem.

A les 18 h descarregàvem el Seicento del purgatori de CO, NOx i partícules que era la bodega del vaixell, ja que els camioners havien decidit dormir la nit anterior als seus camions amb els motors en marxa per a tenir aire fred. Els felicitem, fills. Començava el desembarcament etern al control fronterer de Turkmenbashi.

Azerbaijan: socorro


El que pensàvem fer en 6 hores es van convertir en 13: punt fronterer ineficient, policies corruptes i carreteres infectes.

Després de necessitar una hora per a sortir de Tbilisi mitjançant una carretera radial inacabada (que posteriorment ha resultat ser l’antiga carretera militar, amb uns forats que s’empassarien un Pegaso de tres eixos), la frontera entre Geòrgia i Azerbaijan denota la particularitat cultural georgiana. Els azerbaidjanesos són d’arrel otomana, amb llengua i cultura propera a la turca, i Geòrgia resulta una illa estranya al Caucas. En aquest sentit, la frontera entre Geòrgia i Azerbaijan va ser menys agradable que la Georgiana. De les tres finestretes per les que passar, dues van ser ràpides, i la tercera ens van fer esperar 40 minuts a que el seu funcionari acabés de fer la migdiada.

Entrats a l’Azerbaijan, tot van ser facilitats: la policia ens va parar dues vegades sota falses acusacions de excés de velocitat. La primera va acabar amb un suborn de 30 € al policia que amenaçava amb quedar-se la documentació del cotxe i els carnets de conduir. La segona, després d’una conversa intensa sobre el Barça, va morir per desgast i va acabar en res. En qualsevol cas, la policia va esdevenir el pitjor dels perills. Sumat a tot això, la carretera que el mapa marcava com a principal estava completament en obres, el que va allargar l’arribada a Bakú en 56 anys, cansats, cabrejats, i sense visat per a intentar pujar l’endemà al vaixell direcció Turkmenbashi, al Turkmenistan.



Per sort, aquell mateix vespre ens varem trobar a dos equips espanyols en la mateixa situació: era dilluns i l’ambaixada només obria dilluns i divendres. Tot i això, l’acumulació de feina per culpa del Mongol Rally  una petita possibilitat que obris l’endemà, per algun motiu desconegut. I així va ser, i el dimarts es va convertir en una jornada maratoniana per a entretenir l’ajudant del cònsol mentre pagàvem el visat en un banc per tal de fer-li arribar el rebut en mà. Dos taxis amb el sentit de l’orientació al cul després  ens trobàvem a l’ambaixada de Turkmenistan a Bakú amb tots els papers en regla. Problema resolt. Ara faltava arribar al port (Bakú és un infern per a circular en cotxe) i que existís un vaixell.



Visat en mà, vam córrer cap al port amb l’ambulància de la Injection Family. A les seves portes se’ns va informar que no era possible agafar el vaixell d’aquella tarda, però que en 3 ó 4 dies en sortiria un altre. Inacceptable. Així que, conjuntament amb dos equips anglesos més, vam acampar davant el guarda del port per a fer lobby.



Quatre hores i infinites converses persistents després, se’ns va informar que un grup de persones ja embarcades en el vaixell d’aquella mateixa tarda no podien viatjar per no disposar de visat (que nosaltres havíem aconseguit pel matí) en regla, i sis hores més tard (cap a les 18) pujàvem al vaixell de càrrega direcció Turkmenistan. Encara no sabíem el que ens esperaria.



The New Georgia


La entrada a Geòrgia no va portar cap problema: no requereix visat, la carta verda de l’assegurança és vàlida i el guarda de fronteres va voler firmar el cotxe: “Welcome to Georgia”. La circulació és caòtica: els primers moments cal circular amb els quatre ulls per a evitar vaques, oques i cotxes d’alta gama. Si Turquia ens semblava complicat, a mesura que es guanya longitud (de 'latitud i longitud') el caos circulatori creix.

Ens vam trobar a Batumi (segons predica un poster de Donald Trump al bell mig del carrer, la millor ciutat del Món d’aquí cinc anys) cap al vespre, i tot avançant la nit ens va atrapar 20 km més tard, en un poble turístic de la costa del Mar Negre. El primer hotel que ens vam trobar s’anunciava amb un poster de merda sense llum que penjava d’un balcó. El Black Sea hotel era un “hotel” familiar, on s’hi allotjaven majoritàriament gent de la capital que passava dies a la costa. Només arribar, tres amics propers a la família que regenta l’hotel  ens van convidar a sopar. Així doncs, vam fer el que sempre és recomenable: pujar a un Volvo de quillo amb tres desconeguts amb mal aspecte. A Geòrgia.

Llavors va passar el que acostuma a passar a Geòrgia: la taula es va començar a omplir de menjar, cervesa, i vodka, amb el recorrent ritual del brindis per a celebrades varies causes, com per exemple els pares fundadors del cristianisme ortodox georgià o les pàtries respectives, indefinides per la banda UE.
Un cop l’ampolla de vodka (i cervesa) era buida, ens van convidar a tot, vam caminar pel passeig marítim cap a l’hotel, vam jugar amb escopetes de fira amb un ex-agent del KGB i vam anar a dormir. Realment Geòrgia val la pena per la seva gent (i no per la seva circulació viària).


L’endemà, 400 km que en van semblar 800 cap a Tbilisi, on el casc antic segueix sent el més encantador (per què està destrossat) del Caucas. Vam dormir a casa la senyora Dodo en una habitació gegant per tal de dilluns poder posar-nos en marxa a les 5 del matí i arribar cap a les 12h per a fer el visat de Turkmenistan a Bakú.



21 de jul. 2012

Quantitat de moviment = 154 €

Després de 750 km i dormir en un poble amb nom de telèfon mòbil, Samsun, en un pseudo-càmping a la vora del Mar Negre, estem en ruta cap a Geòrgia.

Pel camí, ha tingut a bé aturar-nos un agent de les forces de seguretat de trànsit de l'Estat turc, vestit amb camisa i gorra blanca. Després de demanar papers i pixar-se a la nostra boca, ens ha dit que anàvem a 115 km/h (mecànicament impossible, per cotxe i carretera) i que teniem que pagar 154 €. Nosaltres hem rigut en veure la velocitat del crim, li hem assenyalat el cotxe, i li hem fet cara de "venga, hombre". Després de 2 segons de reflexió, ens ha donat la multa amb desdén (català correcte, passa'l-ho-hi) i ens ha dit que marxéssim. 5 minuts perduts, la mitjana per terra, però no hem pagat res.


Hem rebut un whatsapp que explica com ahir hi havia una mitja d'espera de 6h per a creuar la frontera, degut a problemes informàtics. Ens queden 300 km fins allà, ens veiem acampant entre els dos països. 

BP: Bed & Petrol




La frontera amb Turquia ja no presagiava grans moments. Després d’una ginkama per a obtenir el visat (que ens compra in-situ a la frontera), i ser (lúdicament) fotografiats pels guardes fronterers, vam llençar-nos autopista avall cap a Istanbul. En arribar al peatge i no entendre res del sistema de pagament, durant una maniobra de canvi de carril vam ballar un tango salvatge sobre uns guarda carrils col•lapsables que van abonyegar el protector de carter. Dues conclusions: a) sort que portàvem protector de càrter (gràcies, Gurri i Aixalà!) per a les temibles pistes mongoles i les temibles autopistes turques; i b) el bony va generar un tacte aspre al cotxe, com si Anthony and the Johnsons passessin a ser Joaquin Sabina amb ressaca. Vam decidir que, com que no era greu , intentaríem acampar en un càmping a prop d’Istanbul i ens ho miraríem amb calma.

Dos-cents quilòmetres més tard, no vam trobar un càmping. De fet, en preguntar “càmping”, ens van adreçar a un camp militar custodiat per senyors amb metralletes, indici no suficient per a evitar preguntar a un amable senyor de caqui amb kalashnikov que ens va confirmar que no, no era La Ballena Alegre). Esmaperduts, ens vam ficar en una batalla de quàdriques per a creuar el pont del Bòsfor. Dues hores i mitja més tard, amb dos anys menys de vida per davant (¡viva PM10! El parc mòbil de camions turcs és Euro-3) i havent avançat 5 km, ens trobàvem a la banda d’Àsia, tard de nit, sense càmpings a la vista, sense mapes ni GPS amb cartografia. Les nostres esperances no van millorar en agafar la primera sortida per a buscar un hotel: ens trobàvem al costat del circuit de F1 d’Istanbul Park, on no hi ha literalment res si el circuit no genera activitat (a part de curses il•legals de cotxes tunejats en les enormes avingudes buides d’accés al circuit).

Desesperats, vam parar en  una benzinera BP oberta  24h, per a preguntar al senyor de guàrdia si coneixia un hotel proper. Ens va dir que sí, que el més barat valia 100 € la nit, i vam fer cara d’espanyols (pobres). Mentre parlàvem amb l’encarregat, el Jason Bourne que portem a dins va analitzar el lloc, i va veure que la benzinera disposava de dues explanades ‘netes’. Així que vam treure la tenda de càmping del portaequipatges, la vam assenyalar per a acte seguit assenyalar l’ explanada, que quedava a la vista del seu garito d’oficina. Hi va estar d’acord, amb la condició de que aixequéssim el campament abans de les 7 del matí. Mitjançant 10 € l’home va acabar de convèncer i ens vam assegurar certa vigilància nocturna. Res ens venia més de gust que passar la nit en una benzinera BP.

Conversa de rigor sobre Messi i Barça mediante, ens van convidar a te, vam parlar de geopolítica i macroeconomia amb uns senyors que només sabien turc (va definir el canvi de govern de França com a “fiki-fiki” Sarkozy, essent “fiki-fiki” una onomatopeia similar a l’equivalent catalana). Posteriorment vam anar a dormir sobre un llit de pedres, amb un gos pollós d’estació de servei  vigilant. Per la nit, el reg automàtic es va encendre just sobre la nostre tenda per a elevar el nivell d’humitat del lloc del 97% al 99,9%.



A les 6:30 aixecàvem el campament, però sense carregar el cotxe: havíem que ocupar-nos de l’efecte Joaquin Sabina. Així doncs, i davant l’al•lucinada mirada del nostre amic gasoliner, vàrem desmuntar el protector de càrter, el vam redreçar a cops de martell (òsties quirúrgiques), el vam tornar a muntar, i Anthony and the Johnsons va tornar a aparèixer: el Fresnel tornava a ser el de sempre, fresc com una rosa.



Així doncs, i després d’haver posat benzina a 1,8 €/l, vam enfilar cap a Samsun via Ankara en el primer dia de Ramadà.

Sèrbia i Bulgària


La nit del dia 17 vam descobrir que el GPS no tenia cartografia de Belgrad, ni havíem pensat a agafar un mapa. El Dushko i la Csvetana ens esperaven a casa seva amb el sopar preparat, i fèiem tard. Després de fer quaranta voltes per intuïció, vam desistir i vam aplicar el mètode “siga a ese coche”: li vam dir a un taxista que el seguíem fins a l’adreça que teníem apuntada. Quatre euros ben invertits, tot i descobrir que la intuïció ens havia portat bastant a prop.



A Belgrad, doncs, ens van tractar com a reis: vam menjar be, vam dormir be, ens van passejar i ens van fer entrepans per al camí. Un luxe comparat amb els dies següents. Hvala Dushko i Csvetana!

El dia següent, després de mig de visita, vam tirar cap a Sofia. Allà vam coincidir amb dos cotxes del Mongol Rally més, el del Dani i la Daiva i l’Edui i la Sylvie. Cap a mitja nit, vam descobrir l’hotel on l’Edu i la Sylvie dormien per quatre xavos, i ens hi vam apuntar. El matí següent, visita de rigor i rigorosa al centre de Sofia, i carretera direcció Istanbul.





El trajecte per territori búlgar ens va semblar lent i kamikaze (i es que encara no havíem vist Turquia). Tot i això, el camí deparava moments i llocs incomprensibles, com el que podia ser un MIG (o SUKOY...) plantat en mig de no res, o paradetes que venien un formatge que ens va servir per a amenitzar els espagueti que vam cuinar a l’ombra d’uns arbres, sota l’olor d’una muntanya de fems.

La frontera amb Turquia s’acostava lentament.








18 de jul. 2012




El trajecte de 550 km des de Strasbourg a Klenova (República txeca) no va tenir massa secrets. El tram d’autopista A8, amb les seves rampes infinites a traves de la Selva Negra, ens va recordar que el nostre cotxe te uns 23 ponis de potència (1200 cavalls, segons el presentador de La 2) que ens feia batallar contra camions amb poca empatia. Després de dinar a Nuremberg, amb la seva catedral, la seva plaça, els seus judicis, etc, vam trobar el petit poble de Klenova, on la organització del Mongol Rally havia preparat la sortida oficial en un castell medieval i una base militar abandonada adjunta, on es permetia acampar.


En arribar, ens vam identificar, i els alegres éssers humans mamífers i britànics de l’organització ens van lliurar les enganxines oficials del rally (nou eslògan: “travelling is for sissies”), dues samarretes i unes polseres que ens donaven accés a la festa d’aquella nit al castell. Acte seguit, cada cotxe va passar per una espècie de podi on un presentador graciós com una gangrena al dit gros del peu feia chistes.



Per a fer-se una idea del públic que pobla el Mongol Rally, només dir que la organització feia acampar a la gent en dues parts: els anglesos en una explanada, la resta de mortals que fem servir el sistema mètric i conduïm en el costat correcte, a l’altre. Finalment, aquest euroapperheid fou  interessant per a evitar la tromba de britànics borratxos i vestits de dona que no va dormir fins les 6 del matí.  A part d’això, vam trobar-nos equips holandesos, francesos, espanyols (uns asturians dividits en un Kia Rio i un Clio, dues ambulàncies de Màlaga / Galícia i València), italians, romanesos, etc. Destacar un grup de 3 paraplègics en un Rover 75 de l’època dels Trastàmara i dues parelles en lluna de mel que probablement arribaran divorciats a Mongòlia.

La festa del castell estava anunciada pels anglesos com a 'èpica i digne  de ser explicada als néts'. El seny i la rauxa catalana li rebaixen la qualificació a BB-, tot i la barbacoa “gratis”, els concerts en directe, la conga iniciada per PM10 en un local amb fanfàrries i la cara de vergonya aliena de certs txecs de l’organització en veure a senyors grans de Manchester vestits amb tutus roses. A les 23h estàvem intentant dormir (intentant: gràcies a una rave no programada fins les 5 del matí al costat de la zona d’acampada...continental, no britànica).

A les 7 del matí d’avui dimarts hem aixecat el campament per a fer el segon gran “tute” del viatge: 950 km entre Klenova i Belgrad. Sis països en un dia: República txeca, Alemanya, Àustria, Eslovènia, Croàcia i Sèrbia. A destacar el tram transalpí austríac: en anar sobrecarregat i amb uns pneumàtics de diàmetre superior que han allargat la relació final (ha reduït el consum i incrementat la distància al terra, però també ha minvat la capacitat d’aprofitament de la potència), els 1000 m d’alçada han passat factura al cotxe. Hem de trobar com deixar anar pes, o durant els 2.500 m sense asfaltar de Mongòlia no passarem de primera marxa.

A Belgrad ens esperen els Prokopljevic, que ens ofereixen un llit sense festa rave al costat i una dutxa per a treure’ns l’etiqueta de biohazar que mereixem ara mateix.

[Mes (accent) fotos mes (accent) endavant, ara la connexio (accent) no permet pujar-les]

Quadern de bitàcora:

Consum: 0,655 kWh/km (6,79 l/100)
km recorreguts: Uns 2500 (Manel, concretarem en el futur)
km pendents: Uns 14.000-2500 (concretarem en el futur)
Carburant consumit: 2500*6.6/1000= aprox 165 litres (uns 60 dels quals amb bioetanol E10)
Sorolls del cotxe: hem comprovat com per carreteres dolentes, els sorolls deixen d’identificar-se. La baca cruix, però és per fastidiar. Tot està ben lligat. Hi ha un xiulet que apareix aleatòriament que és o bé a) un coixinet a punt de gripar-se, o b) algun desajustament del conjunt disc/pastilla del tren de davant. Tot apunta a b), ja que en acariciar el pedal de fre el soroll desapareix....
Punxades: cap
Problemes mec`anics: Rien. Knock on wood, encara.
.


15 de jul. 2012

14 de juliol


La primera etapa, de Barcelona a Strasbourg, ha servit per a evidenciar a) que anem molt carregats i b) que a les pujades d'autopista una força desconeguda del més enllà ens estira pel darrere (!) i baixa la velocitat del Fresnel a uns esforçats  a 70-80 km/h. Tot i això, normalment circulem a uns més que dignes 110 km/h.

Els 1100 km de l'estirada (del tirón?) ens van permetre anar en convoi per les elegants retencions franceses amb la Daiva i el Dani (i el seu sobrecarregat Peugeot 206) fins a Lyon, ciutat en la que ens vam separar. Ells van quedar-se a sopar i dormir allà, i nosaltres ens vam marcar com a objectiu arribar abans de les 3 de la nit a Eckbolsheim, al costat de Strasbourg, on viuen els Meyer (merci, Claude et Geneviève!) , i on hem passat el cap de setmana, incloent assistència a uns focs d'artifici en honor del 14 de juliol que tenia un pressupost similar al del rescat bancari d'Espanya. Estan llençant focs d'artifici per sobre les seves possibilitats.

Demà dilluns marxem des de Strasbourg fins a Klenova, un poble txec molt proper a la frontera amb Alemanya, on els organitzadors del Mongol Rally ens esperen per a donar la sortida oficial al circ.

Quadern de bitàcora:
- Consum: 0,633 kWh/km (6,56 l/100, o )
- Sorolls del cotxe: tots coneguts, de moment
- Punxades: cap
- Problemes mecànics: toca fusta.

14 de jul. 2012

Gràcies a tots!

Gràcies a tots els que heu comprat samarretes i colaborat per a les donacions en nom de PM10!!

12 de jul. 2012

¡Trata de arrancarlo, por Dios!


Inexplicablement, demà divendres 12/07/2012 uns quants equips apuntats al Mongol Rally estaran exposats a Gran Via 2 per a fer una pre-sortida de l'event (o l'advent, de l'estupidesa, quatre divendres abans d'arribar a Ulan Bator), abans de la definitiva prevista pel proper dilluns en un castell de la República txeca. Si voleu venir a insultar-los en directe, ho podreu fer de 10:30 a 12h .

Adjuntem una foto del Fresnel, que no va a tomb, i el planell d'ubicació de l'acte.



2 de jul. 2012

Acte de Sortida de l'equip PM10 Mongol Rally




Avui dilluns 2 de juliol a les 20 hores, l'equip PM10, participant a l'edició del Mongol Rally 2012, realitzarà l'acte de sortida oficial des de la Plaça Didó de Terrassa, dins dels actes de la Festa Major.

La organització de l'acte corre a càrrec del patrocinador de l'equip "Solidaris 4x4". Més informació a la pàgina web de Singular Press: http://www.singularpress.com