El camí cap a Altai va ser pesat. Les pistes semblaven no acabar mai, el
tôle ondulée apareixia per
qualsevol pista alternativa que busquéssim, i la conducció sense amortidor (tot
i haver après que els amortidors estan sobrevalorats) feia anar amb peus de
plom. En una de les pistes, vam escoltar un so de punxada que feia presagiar la
mort de l’amortidor posterior dret. Efectivament, el Fresnel anava coix de tots
dos amortidors posteriors.
Cap a les 18h entràvem a Altai. El taller va ser fàcil de
trobar: un eixam de turismes europeus ridículament petits i cascats s’apilaven
al voltant d’un taller on, a pinzell, havien pintat “Mongol Rally autoservice”.
Una senyora amb una jaqueta rosa al cap
donava ordres a un grup de mecànics, un dels quals va desmuntar els nostres dos
amortidors posteriors, va entrar en un magatzem, i va sortir amb dos amortidors
coreans nous. Problema: mateixa llargada, posició dels caps on roscar-los al
cotxe diferents. No hi ha Fiats a Mongòlia per als que fer stock de recanvis.
Sense cara de veure-hi un problema, va agafar el suport dels amortidors
rebentats, els va tallar, i, un
senyor que portava ulleres de sol de
senyora gran que va al Club Deportivo Iradier com a protecció a la soldadura,
els va fixar al nou amortidor. I es va quedar tant ample.
Amb escepticisme vam acceptar la reparació. No hi havia
gaires més possibilitats. El upgrading de la suspensió no va acabar aquí. En el
mateix taller, vam coincidir amb un equip italià que anava amb uns Panda (Fiat)
i que tenia molts quilòmetres d’Àfrica a les esquenes. Ens va recomanar
encastrar silentblocs de goma a les molles, per a evitar que es comprimeixin
massa per la càrrega i mantenir així l’alçada lliure al terra. I així ho vam
fer. Pimp my ride, Ghengis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada