Aquella nit el cel va caure sobre nostre. Mai havíem vist la
tenda de càmping doblegar-se tant per una tempesta, mai havíem passat tanta por
per l’aparell elèctric que va caure en
tres hores. L’endemà matí hi havia dos centímetres de gel a terra, en plena
estepa mongola, a l’agost. En posar-nos en marxa, la pista (que havia deixat de
ser la principal des de feia quilòmetres, ja que aquesta estava en obres) ens
va fer entendre la magnitud de la tragèdia: tot inundat per tot arreu. Inclús
un tram de pista havia, literalment, desaparegut.
El mecànic del primer poble que ens vàrem trobar semblava
esperar-nos amb el soladador fora. No és fàcil explicar amb mímica com creus
que s’ha de reforçar el suport trencat d’un amortidor, però al final més o
menys, amb dibuixos i sorolls, en vàrem obtenir el resultat que volíem. El
mecànic pràcticament no va voler acceptar diners, i es va entretenir a practicar
lluita mongola amb el Rob i el Kenson. Amistosament.
La soldadura semblava aguantar, i vam poder fer el trajecte
fins a Bayankhongor a velocitats normals. És a dir, entre 20 i 50 km/h per unes
pistes completament inundades, que ens va obligar a fer uns creuaments de rius
que mai de la vida se’ns hauria passat pel cap fer amb aquests cotxes, tot i
que el protector de càrter i el snorkel que vam muntar al Fresnel ja preveien aquestes possibilitats i el feien
sorprenentment efectiu. Tota una experiència. Arribats a la ciutat, provisions,
benzina i a acampar a les afores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada