Plovia molt i feia vent. Amb el cotxe reparat, dutxats i amb
provisions per a dos dies d’acampada, vam sortir d’Altai per una magnífica
carretera asfaltada. Un luxe asiàtic (!) que, evidentment, va durar poc:
l’asfalt va acabar de cop i es va convertir en una pista llarga, recta i
infinita i, evidentment, amb tôlée
ondulée. I com sempre, els vehicles busquen alternatives a la pista
principal, però aquesta vegada amb la novetat afegida: la pluja havia convertit
la sorra fina un fang dens, espès, que s’enganxa a la sola de la sabata fins a
convertir les xiruques en plataformes de drag queen. Superfície ideal per a circular-hi
amb tres utilitaris. El matí es va convertir en un anar i venir constant de la
pista principal a les pistes que zigzaguejaven al voltant d’aquesta, sota la
pluja i amb un vent matador, especialment a l’hora de rescatar algun dels
cotxes atrapats o de construir unes rampes amb fang i fusta per a superar una
sabata de formigó d’un pam d’alçada plantada al bell mig del camí sense previ
avís.
El fred ens va portar un nou inconvenient: les esquerdes del
vidre. Si fins ara no havien suposat un problema (els sotracs no les havien fet
avançar ni un mil·límetre, segons indicaven les marques amb retolador que vam
fer el dia de l’incident al Turkmenistan), la diferència de temperatura entre
l’interior i l’exterior havia prolongat alguna d’elles. Això ens obligava a
anar amb les finestres mig obertes, les jaquetes i caputxes posades i la
prohibició estricta de posar la calefacció ni per desentelar el vidre.
Sense previ avís, la pista principal va desaparèixer per a
atomitzar-se en un seguit de senders que es creuaven entre si durant els 150 km
següents. Pel camí ens anàvem trobant amb altres equips del Mongol Rally amb
qui decidíem cap a on navegar. El paisatge era magnífic, la posta de sol
proveïa una llum fantàstica, la conducció era divertida: conjunt idíl·lic per a
escoltar el fatídic “clonc”, aquell que ens va advertir que el mou amortidor
posterior dret havia partit el seu suport per culpa de la chapussa del mecànic del dia anterior, aquell que ens va
deixar la moral per terra, aquell que ens va recordar que érem en mig de
Mongòlia en un p$&o Fiat Seicento. Parada d’emergència per maleir a tota la
sèrie cromosòmica mongola des de Gengis Kahn fins avui, desmuntar l’amortidor,
guardar-lo al maleter i continuar amb la roda desbocada per a trobar un lloc
d’acampada sota la mirada compassiva dels companys de viatge. L’endemà, doncs,
caldria buscar un soldador (amb senyor que solda incorporat) per a reparar el
suport de l’amortidor, recuperar la moral i creuar un riu enorme. No
necessàriament en aquest ordre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada